En una legislació laboral marcada per la importància creixent de la norma contractual i la multiplicació de disposicions legals derogatòries o suplementàries, les normes “que tenen un ordre públic” apareixen com a darrers límits a la llibertat de negociació dels interlocutors socials C. trav., Art. L. 2251-1). Aquells que requereixen que l’empresari “garanteixi la seguretat i protegeixi la salut física i mental dels treballadors” (Labor C., art. L. 4121-1 f.), Contribuint a l’eficàcia d’aquest del dret fonamental a la salut (Preàmbul de la Constitució de 1946, paràgraf 11; Carta dels Drets Fonamentals de la UE, art. 31, § 1), en formen part sens dubte. Per tant, cap conveni col·lectiu, ni tan sols negociat amb representants dels treballadors, pot eximir l’empresari de la implementació de determinades mesures de prevenció de riscos.
En aquest cas, el 4 de juny de 2000 es va concloure una esmena a un acord marc del 16 de maig de 2016 relatiu a l’organització i reducció del temps de treball al sector del transport sanitari. Una organització sindical que va participar en les negociacions sense la signatura d'aquesta esmena s'havia apoderat del tribunal de gran instància amb una sol·licitud d'anul·lació d'algunes de les seves disposicions, en particular les relatives a ...
